Cante jo i la muntanya balla El camí que tria Irene Solà per teixir aquesta història, fila les seues puntades en l’escenari que envolta cada capítol. Un escenari que adquireix protagonisme com a personatge. Que sent, que observa, que pensa a partir dels elements naturals que l’habiten. L’omnipresència, que embolcalla cada ser que compon aquest bell marc on està situada la història, ofereix una nova concepció dels personatges, i una original manera de construir un argument. Aquesta polifonia de veus atorguen una mirada polièdrica dels fets i enriqueix d’emocions la lectura. En aquest entorn rural on ocorre la vida, Irene ens presenta les inclemències i vehemències dels elements que la componen com si fossin les capes d'uns sediments que s'han anat dipositant amb el temps. Aquests transpuen la narració i se’ns apropen, amb intensitat, per expressar-nos tot allò que els preocupa. Totes les emocions brollen d’una escriptura precisa, clara i poètica. L’escriptora fa un ús extraordinari del llenguatge i hàbilment envolta cada paràgraf de l’autenticitat i l’espontaneïtat que declama un entorn natural ple d’imprevistos. Tant la vida com la mort junts en la violència i l'amor de la natura. A més a més, també és de merèixer el grapat de llegendes i faules que s’entrellacen en la narració. Aquestes oralitats farcides de misticismes ens endinsen en móns onírics i fantàstics que formen part de la vida de les muntanyes del Pirineu generació en generació. Solà, amb la integració d’aquestes xicotetes històries, crea un TOT d’una gran bellesa literària. Aquesta és una novel.la que et permet bressolar-te amb la narració i que t’acarona els sentiments amb cada paraula triada. La història narrada de les persones (el Domènec, la Sió, l’Hilari, el Jaume, etc) es veu superada per la muntanya i totes les veus que l’habiten. Solà no sols fa ballar la muntanya, sinó també les emocions que com a lectors des del cim ens arriben