Ressenya – El desván de las musas dormidas, de Fulgencio Argüelles
“El desván de las musas dormidas” és una novel.la relatada en primera persona per un xiquet sense nom que descriu amb una gran tendresa els espais, personatges, costums i sentiments que recorda del seu camí vital fins a l’adolescència. Aquesta absència de noms propis, tant del narrador com de la resta de personatges i dels llocs, converteix la història en un territori simbòlic, on el record íntim d’aquest infant esdevé experiència universal. De fet el llibre és un al·legat a la memòria compartida per totes aquelles persones coetànies als fets que narra el minyó. No obstant això, l’autor també defén la interpretació individual d’eixos records racionats, a causa de la imaginació que amplifica i reinventa les imatges del passat.
Des de la mirada infantil s’articula una redacció acurada sobre la vida familiar, marcada per l’admiració envers el pare. El progenitor és present en tots els records d'infància, relegant a un lloc secundari tota la resta de personatges. En general, sorprén l’escàs protagonisme de la mare, que encara que sí apareix a la novel·la, no destaca com a capdavantera dels records infantils. Concloem que aquesta absència ha estat buscada per l’escriptor, qui pretenia en aquest llibre homenatjar la figura paterna. A mes a més, aquest fet convida a pensar si aquesta distinció és fruit d’una etapa i d’un moment de vida on la mare representava més les cures i l’afectivitat i el pare, l’adoració i la veneració.
La prosa d’Argüelles, plena de sensibilitat, aposta per un llenguatge dens i farcit de descripcions. “El desván de las musas dormidas” és, en definitiva, un cant a la memòria pròpia i col·lectiva i al poder de la paraula. Un descens al desván on dormen els records, per despertar-los i transformar-los en literatura, tot sabent que només allò que és narrat pot aspirar a no morir del tot.